Seguint EL MÈTODE OSBERG, en 4t CUC podem practicar oracions com aquestes:

Ubi Manolus est? Hodie (avui) Manolus in aula non est, sed in lecto est.

Ubi Manolus ieri (ahir) fuit? Ieri Manolus cum pulchra femina fuit.

Ubi Golfus Romae est? Golfus Romae cum duas meretrices  est.

meretrices: dones mereixedoras de favors.

Quid Franciscus facit? Franciscus litteram latinam discipulos docet.

AVE DISCIPULI, MAGISTER SALACISSIMUS VOS SALUTAT.

Ací teniu algunes imàgens dels treballets de "Vita servorum". Aquest correspon al Cocus et alii servi d'Alba, Gonzalo i Axel

Petronio fue un novelista romano que se cree que vivió en tiempos de Nerón. Parece ser que procedía de una familia de libertos, aunque llegó a ser reconocido como el árbitro de la distinción y la elegancia en Roma. Escribió una novela titulada “El Satiricón”, en la que aparecen las clases sociales más bajas de Roma, aunque fueran ricos, como el liberto Trimalción, que invita al protagonista a cenar. Con esta disculpa describe el vestíbulo y las pinturas del atrio de la casa de Trimalción. (Petronio, “El Satiricón”, 28, 6)

“Según entras a la izquierda, no lejos de donde estaba el portero, en la pared, alguien había pintado un perro enorme atado a una cadena, y sobre él, escrito con letras mayúsculas, se leía la siguiente inscripción: “cave canem”, que quiere decir “cuidado con el perro”.

1a part de l'anterior treball

Encara més, de Joan i cia

AVE ITERUM. MÉS TREBALLS DE ALUMNES DE 4 CUC

AVE DISCIPULI, MAGISTER SALACISSIMUS VOS SALUTAT.

Ací teniu algunes imàgens dels treballets de "Vita servorum". Aquest correspon a uns gladiators una mica còmics, fet per Alba, Gonzalo i Axel

SALUTATATIONEM   DISCIPULIS ITINERIS DO

Aací teniu unes fotos de la Gimcana clàssica, amb alumnes de 3r ESO molt disciplinats i carinyosos, que van participar i gaudir una estona.

Buscant una corona de llorer vaig trobar un blog interessant de clàssiques, que ja coneixia però ara més treballat. El pose com a enllaç per a possibles consultes:  http://caliopeausiasmanises.blogspot.com

i com a imatge un mosaic de Mercuri, un déu una mica peculiar, tret dels tallers de Sagunt.

Acampada d'alumnes dins del castell de SAGUNT, prop de la plaça d'armes. El castell els va agradar molt.

més fotos PER TERRAS SAGUNTINAS

més fotos dels alumnes. ací la triada capitolina

De visita "per terras Saguntinas" amb alumnes de 3r i 4t d'ESO de l'IES EL CAMINÀS DE CASTELLÓ. Aneu al taller de la Ciència Clàssica, molt instructiu i lúdic. El Truculentus, una obra mestra de Plaute, les seues maries o personatges femenins molt ben ataviades i simpàtiques el van fer molt bé sense menyspreuar els pretenents o víctimes de les cortesanes...

Etiquetas: Saguntum

    A mediados del siglo XIII a. C., Troya, floreciente ciudad de Asia Menor, en la actual Turquía, fue arrasada por una coalición de pueblos procedentes de Grecia. La guerra de Troya es un episodio mítico fundamental que enfrenta por primera vez a Europa y Asia. Para los griegos significó la primera ocasión de tomar conciencia de su unidad como pueblo, a pesar de su disgregación política.

 La causa real del ataque griego a Troya parece ser el hecho de que Troya hiciese pagar peaje a los barcos que se dirigían a los reinos que bordeaban el actual Mar Negro, por lo que los griegos se aliaron para suprimir tal impuesto.     

La causa mítica de la guerra hay que buscarla en el episodio del juicio de Paris. En la boda de Tetis y Peleo, Eris (la Discordia), al no haber sido invitada a la ceremonia, arrojó entre las diosas una manzana con una inscripción que decía: «DWRON THI KALLISTHI». Sólo Hera, Atenea y Afrodita se disputaron el premio; Zeus, esposo de la primera y padre de las otras dos, no quiso intervenir y envió a Hermes con las tres diosas a ver al troyano Paris. Las diosas intentaron sobornar al joven: Hera, con la soberanía sobre Asia; Atenea, con el poderío de la guerra, y Afrodita con el amor de Helena, la mujer más bella de Grecia. Paris aceptó este último ofrecimiento y emitió su veredicto a favor de Afrodita.

            Durante una estancia de Paris en Esparta, en la corte de Menelao, esposo de Helena, Afrodita intervino para cumplir la promesa hecha a Paris: infundió en Helena y Paris una mutua pasión que provocó el rapto de Helena, transportada por Paris a Troya. Menelao y los antiguos pretendientes de la princesa, obligados por un juramento, organizaron la expedición de rescate de la esposa, lo que dio lugar a la guerra de Troya.

            Durante la guerra, los contendientes de ambos bandos gozaron de la ayuda de diversos dioses y fueron dirigidos por distintos héroes. Hera, Atenea y Posidón dieron su apoyo a los griegos, mientras Ares, Afrodita y Apolo ayudaron a los troyanos. El máximo héroe de la contienda estuvo en el bando griego: Aquiles, quien al final de la guerra murió por una herida de flecha que le atravesó el talón, única parte vulnerable de su cuerpo.

            En el bando troyano, además de la majestuosidad de Príamo, el rey, la dignidad de las mujeres y la unidad del pueblo, destacó la actividad de Héctor, héroe humanizado y duro luchador, amante esposo y tierno padre. Murió a manos de Aquiles.

            La guerra duró diez años con diferentes alternativas. En el décimo año, el dios Apolo envió una terrible epidemia al campamento griego porque Agamenón, hermano de Menelao y jefe dela expedición griega contra Troya, se había quedado como botín de guerra con Criseida, hija de un sacerdote del dios. Agamenón la devolvió, pero exigió que Aquiles le cediera su esclava Briseida. Aquiles se la entregó, pero su cólera le hizo retirarse del combate. El poema homérico de la Ilíada es, precisamente, el canto de la cólera de Aquiles.

         La decisión de Aquiles acarrea consecuencias desastrosas para los griegos, que sufren grandes pérdidas y son rechazados hasta sus barcos. Aquiles, a pesar de seguir en su negativa a luchar, accede a que su amigo más querido, Patroclo, acuda con sus hombres a la batalla. Sólo cuando Héctor, héroe troyano, mata a Patroclo, refrena Aquiles su cólera contra Agamenón y regresa al combate. Para vengar la muerte de Patroclo, conduce a sus hombres a la batalla y causa una terrible matanza. Obliga a los troyanos a retirarse a la ciudad y da muerte a Héctor en un combate singular frente a las murallas de Troya. Después, ata el cuerpo del héroe troyano a su carro y lo arrastra alrededor de las murallas, a la vista del padre de Héctor, Príamo, de su madre y de su esposa.

Aquiles se enamoró de una hermana de Héctor y, cuando se dirigía a la entrevista con Príamo para discutir las condiciones de la boda, fue atacado por Paris, quien lo hirió en el talón con una flecha y le causó la muerte.

Finalmente, Odiseo tuvo la gran idea de abandonar frente a la ciudad sitiada un caballo de madera, en cuyo interior iba un grupo de selectos guerreros griegos y que fue acogido por los troyanos como un trofeo. Durante la noche, los soldados griegos abrieron las puertas de la ciudad a sus compañeros y la destruyeron.

3. Después de la guerra.  

            En cuanto a los troyanos, pocos lograron sobrevivir a la destrucción de la ciudad. Entre los escasos supervivientes se encontraba Eneas, hijo de Afrodita y Anquises. Al mando de un grupo de troyanos, huyó de la ciudad con el mandato divino de fundar una nueva Troya. Así la leyenda de la guerra de Troya entronca directamente con los orígenes míticos de Roma.

 Durante siglo, la existencia de Troya y los grandes héroes que combatieron en torno a sus murallas se consideró fruto de la imaginación de Homero y otros poetas. Pero no pensó lo mismo Heinrich Schliemann (1822-1890). Convencido de la autenticidad de las narraciones homéricas, Schliemann excavó entre 1870 y 1890 un túmulo compuesto por los escombros acumulados durante siglos, e identificó Troya con  el moderno Hissarlik.

La vestimenta en la antigua Roma

La vestimenta habitual de los romanos, desde los tiempos más antiguos, era la toga. Todos los ciudadanos que nacían libres la llevaban, y, originariamente, tanto las mujeres como los hombres. Habían diferencias de color y de ornamento según las edades, rangos y funciones, pero la forma de la vestimenta era idéntica para todos. Habitualmente, la toga era de lana blanca, los magistrados y -en la Roma de los primeros tiempos- los reyes, cuyos magistrados son, cada uno por su lado, sus herederos parciales, llevan una toga adornada con una banda púrpura tejida paralelamente en el borde. Es la toga pretexto, con la que también se vestía a los niños hasta los dieciséis años. La toma de la toga viril por los jóvenes daba lugar a una ceremonia religiosa y familiar. Marcaba el pasaje a la edad adulta y el acceso a los derechos del ciudadano.

A veces, en una familia de luto, o cuando un pariente o amigo era acusado de un crimen capital, los hombres revestían una toga de color sombrío, negra la mayor parte de las veces. En ocasión de un triunfo, el general vencedor subía al Capitolio cubierto de una toga bordada, la toga picta, enteramente púrpura, como la que revestía Júpiter Capitolino. Los historiadores remontan esta costumbre a los tiempos del mismo Rómulo. De hecho, parece que la toga había sido una vestimenta de tradición estrictamente nacional a la que siempre se le atribuyó un complejo simbolismo. En su origen, la toga debió de haber sido simplemente un cuadrado o una banda de tela, una manta parecida a las que servían de vestimenta a todos los pueblos que necesitaban protegerse de los rigores del clima. Luego, poco a poco, esta banda se adaptó; se cortó según una forma que permitiese un drapeado menos primitivo. Las imágenes más antiguas de togas que se ven en las sepulturas no se remontan más allá del siglo m antes de J.C. Reconstituciones minuciosas probaron que estaba formada, en aquel entonces, por una especie de trapecio de lados curvos. Se comienza por poner la gran base (AB) sobre el hombro izquierdo, la extremidad inferior (Bb) desciende hasta la mitad de la pierna, delante del cuerpo. El brazo izquierdo sostiene la tela, mientras que el resto se lleva hacia atrás, debajo de la axila derecha. La parte Aa gira alrededor del cuerpo y se coloca sobre el hombro izquierdo.

Dicha vestimenta, por decorativa y noble que sea, es muy incómoda. Por esta razón no se la utilizaba en el trabajo. El romano entonces se vestía solamente con su túnica. Esta túnica era una simple banda de tela con un agujero en el medio para poder pasar la cabeza. Dos paños, colocados transversalmente o, en ciertos casos, tejidos junto con el cuerpo de la vestimenta, formaban las mangas que descendían solamente hasta la altura del codo. Un cinturón ajustaba la cintura y permitía un escueto «blusado». Con este traje se representa a los «soldados campesinos» de la República trabajando en el campo. Sólo revestían la toga cuando se los llamaba para ejercer una magistratura o pera tomar un mando militar.

La túnica no siempre era lisa; en ciertos casos llevaba dos bandas de púrpura longitudinal es. Las bandas anchas (túnica lato clauo) indicaban el rango senatorial. Las bandas angostas (angustus clavus), el rango ecuestre. Las túnicas de la gente modesta, las de los esclavos (en general, su única vestimenta) no poseían banda púrpura.

Esta vestimenta masculina, la toga y la túnica, persistió hasta el final del Imperio, a pesar de algunos cambios en la forma y en el drapeado de la toga. Veremos que en la vida cotidiana, los romanos adoptaron, por razones prácticas, vestimentas similares a nuestras capuchas y pantalones, la paenula y los brajes, tomados de los galos, como también el pallium de los griegos. Pero nunca abandonaron la toga y la túnica.

La vestimenta femenina, en cambio, estuvo sujeta a variaciones considerables desde muy temprano. Ya en tiempos de la República, solamente las niñas y las cortesanas llevaban la toga. Las matronas utilizan sobre la túnica un manto drapeado llamado palía, que, al contrario de la toga, cubre los dos hombros. No era más que un échaipe en tres grandes dimensiones que descendía hasta las rodillas. En público, las mujeres tenían la costumbre de cubrirse la cabeza con dicho écharpe, pues se consideraba inconveniente presentar una cabeza descubierta a las miradas de los demás. Pero los primeros avances del lujo ejercieron una clara influencia en la vestimenta femenina. Veremos que la severidad tradicional de la palía y de la túnica se compensará rápidamente mediante la elección de las telas, la variedad de los colores, y también el empleo de joyas. La túnica misma se transformó y adquirió más amplitud que la túnica masculina. Es la que encontramos, bajo el nombre de stola, en los textos de finales de la República y bajo el Alto Imperio.

De todas maneras, en los comienzos de la ciudad, el rigor y la austeridad de la vestimenta revelan claramente el espíritu de un pueblo tradicionalista, cuidadoso de conservar las formas exteriores y que consideraba las innovaciones de la fantasía individual como un relajamiento intolerable. Un pueblo disciplinado hasta en las minucias.

En estos tiempos lejanos, los romanos llevaban barba y cabellos largos. Las mujeres adoptaban peinados muy sencillos pero no tenemos informaciones muy precisas al respecto. Parece, por ejemplo, que las jóvenes se contentaban con llevar el cabello hacia atrás para formar un rodete anudado, sostenido con horquillas y cintas. El peinado ritual de las recién casadas guarda sin duda alguna el recuerdo de estas antiguas costumbres.

"La vida en la Roma antigua". Pierre Grimal. Paidós.

Què va a passar amb el Teatre romà de Sagunt. Se'l carregaran? I la hosteleria d'aquest poble, quants diners deixaran de guanyar a la setmana clàssica? En el web culturaclasica.com trobem aquestes paraules:

"El Teatro Romano de Sagunto está en conversaciones de calle, en el discurso político, en reflexiones de técnicos. Y no por su belleza, acústica, aforo o programa. El Tribunal Supremo le ha dado presente a una ruina del siglo I al confirmar que las obras de rehabilitación que firmaran en los años noventa Giorgio Grassi y Manuel Portaceli, deben desaparecer, son ilegales. No ha sido una sorpresa. 17 años en los tribunales y un primer fallo en el mismo sentido en 1993 hacían presagiar este final. Fue el abogado y más tarde diputado autonómico del PP Juan Marco Molines quien llevó a los tribunales la rehabilitación que la Administración socialista avaló en su día para dar utilidad al teatro, propiedad del Estado y de gestión autonómica. Grassi y Portaceli vistieron de vanguardia el objetivo de recuperar la volumetría y la disposición espacial de los teatros propias de la cultura del Imperio Romano. Eso supuso cambios de estética, color y materiales. Tuvieron por igual defensores y detractores".

Etiquetas: TEATRE

també podem veure algún vídeo sobre Roma, Grècia o els seus déus a la pàg. http://etimosdelengua.blogspot.com/, amb indicacions d'alguna etimologia d'origen clàssic. La pose també d'enllaç.

Més endavant afegiré algun blog de Poemes, on la meua Eròtica deixa el seu segell. 

Etiquetas: vídeos, poesia

Era un animal fabuloso de medio cuerpo para arriba águila y de medio cuerpo para abajo león.
Aparece por primera vez en una crátera consagrada en el Heraeron de Samos.
Se les consideraba guardianes de tesoros y consagrados a Apolo, defendían su oro contra la codicia ajena .
Aparecen también en otra leyenda como guardianes del vino de Dionisos.

Podemos ver uno en la peli "El prisionero de Azkaban" de HARRY POTTER, con la que nuestros alumnos de Cultura Clàssica podrán disfrutar y después hacer un trabajillo sobre más animales mitológicos. Con Hércules también se puede trabajar sus "labores" y estos seres tan queridos. Más información en la web: http://es.geocities.com/proyectoarcadia/unicornio/animalesclasicos.html

Traduït per als alumnes d’ESO, quines coses sabem de les Vestals?

Les vestals (uestales) o sacerdotesses de la deessa Vesta eren sis, elegides pel pontífex màxim d'entre les famílies patrícies de Roma quan tenien de sis a deu anys que restaven durant trenta anys al servei de la deessa, dividits en tres períodes de deu anys: primer aprenien els seus deures, després els exercien i finalment els ensenyaven a les novícies. La seva funció principal era tenir cura del foc sagrat que, com a símbol de la llar pàtria, havia de cremar sempre dins el temple de Vesta: s'encenia cada 1 de març i, si s'apagava, es creia que duria un desastre per a Roma i la vestal responsable era flagel·lada. També custodiaven el tresor de Vesta i objectes sagrats com els Penats estatals i el Pal·ladi, estàtua de Minerva prestesament salvada de la destrucció de Troia.

El temple estava situat en el fòrum de Roma i era un dels pocs temples en forma circular que existien. Al costat s'alçava l'Atrium Vestae, un gran edifici rectangular, construït al voltant d'un pati, on vivien les vestals.

Havíem de mantenir la seva virginitat durant els trenta anys que durava el seu servei i només podien abandonar la casa de les vestals i casar-se un cop acabat aquest període, tot i que la majoria preferia romandre-hi després de retirar-se. Si faltaven al vot de castedat el càstig consistia a ser enterrades vives. Les vestals gaudien d'un enorme prestigi a Roma: no estaven subjectes a la tutela com les altres dones, quan sortien al carrer eren precedides d'un lictor, i tenien una tribuna reservada en els jocs.

Font: http://www.xtec.es/~sgiralt/labyrinthus/roma/religio/vestalis.htm

si voleu saver més visiteu: www.imperium.org,  on trobareu les Vestals més conegudes i anècdotes o curiositats sobre el món dels romans.

Etiquetas: cultura, clàssica, llatí

Font: Viquipèdia

Indoeuropees
Distribució geogràfica:	Abans del segle XV, Europa, i zones d'Àsia; hui pertot arreu.
Classificació genètica:	És una de les majors famílies lingüístiques del món; encara que s'han proposat enllaços amb altres famílies, cap d'aquests han tingut una acceptació majoritària.
Subdivisions:	Albanès Anatòliques Armeni Bàltiques Celtes Germàniques Grec Indoiràniques Itàliques (incloent les romàniques) Eslaves Tokhari
Països on les llengües indoeuropees són majoritàries (taronja) o gaudeixen de reconeixement oficial malgrat no ser-ho (groc).

Les llengües indoeuropees són totes aquelles que pertanyen a una mateixa gran família lingüística derivades d'una antiga llengua reconstruïda per l'historicocomparatisme i que hom anomena protoindoeuropeu. Inclou centenars de llengües parlades per uns 3.000 milions de persones i abraça la majoria de famílies lingüístiques d'Europa i l'Àsia sud-oriental. Per vicissituds històriques, però, s'han estès a tots els continents, i predominen també clarament a Amèrica i Oceania. Entre moltes altres, pertanyen a aquest grup les següents llengües (cada una amb més de 50 milions de parlants): alemany, anglès, bengalí, castellà, francès, gujarati, hindi, italià, persa, portuguès i rus.

Taula de continguts [amaga] 1 Grups i classificació 2 Descoberta i estudi 3 Suprafamílies proposades 4 Reconstruccions i hipòtesis 5 Referències 6 Enllaços externs

 Grups i classificació

A partir de la lingüística comparada, hom pot establir diverses classificacions de les llengües indoeuropees, i separar-les en grups (que al seu torn són també famílies lingüístiques):

• Albanès S
• Anatòlic K
• Armeni S
• Bàltic S
• Cèltic K
• Dàcic
• Eslau S
• Germànic K
• Grec K
• Indoirànic S
• Itàlic K
• Tokhari K

Aquests grups presenten alhora relacions entre ells. La més correntment acceptada és la que els separa entre aquells que presenten el so /k/ (coneguts com a llengües centum) al començament de la paraula emprada per a anomenar el nombre '100' i aquells que hi empren el so /s/ (coneguts com a llengües satem). A la llista anterior, una K o una S aclareix la pertinença de cada grup. Cal fer notar que aquesta diferència fonètica era en origen i que, per exemple, el fet que actualment en català cent soni amb /s/ no exclou que, al llatí del qual prové, centum sonés amb /k/ (o que, moltes llengües, com les germàniques, ja no tinguin ni /s/ ni /k/, com l'anglès hundred).

Altres lingüistes opinen que la primera divisió de les llengües indoeuropees ás la dels grups danubià i nòrdic. El primer inclouria els grups indoirànic, armeni, albanès, bàltic i eslau; mentre que el segon inclouria l'itàlic, el germànic, el grec, el tocari i el celta.

Les similituds entre les llengües dels grups bàltic i eslau han fet que de vegades se'ls ajunti sota la denominació de "baltoeslau".

 Descoberta i estudi

La descoberta de la relació entre les citades llengües és atribuïda habitualment al lingüista William Jones al final del segle XVIII. Tanmateix, sembla que, dos segles abans Filippo Sasseti va observar les semblances entre l'italià i el sànscrit des de l'Índia estant (1581-1588), i un segle abans, Marcus Zuerius van Boxhorn també havia postulat la relació entre les llengües indoeuropees. Els estudis del sacerdot francès Coeurdoux de 1767 podien també ser-ne anteriors, si bé no foren públicats fins entrat el segle XIX.

 Suprafamílies proposades

Alguns lingüistes defensen que les llengües indoeuropees fan part d'una hipotètica suprafamília anomenada nostràtica, i malden per relacionar l'indoeuropeu amb altres families de llengües, com la de les llengües caucàsiques meridionals, les llengües altaiques, les llengües uràliques, les llengües dravídiques, i les llengües afroasiàtiques. Aquesta teoria és motiu de discussió, com la teoria euroasiàtica semblant de Joseph Greenberg, i la la postulada per John Colarusso del protopòntic.

Reconstruccions i hipòtesis

Els especialistes han anomenat protoindoeuropeu (PIE) la llengua comuna ancestral. No arriben a un acord sobre la localització geogràfica (l'anomenada "Urheimat" o "pàtria") de la qual procedeix. Hi ha tres indrets candidats:

1. Les estepes del nord de la mar Negra i la mar Càspia (vegeu kurgan)

2. Anatòlia (vegeu Colin Renfrew

3. L'Índia (vegeu la Teoria de l'Origen Indi)

Els defensors de la hipòtesi kurgana solen situar la protollengua vers el 4000 aC, mentre que els defensors de l'origen anatoli solen situar-la uns quants milers d'anys abans, relacionant l'expansió de les llengües indoeuropees amb l'expansió de l'agricultura amb el neolític (vegeu indohitita).

La hipòtesi kurgana

Article principal: Hipòtesi kurgana

Marija Gimbutas suggerí al principi la hipòtesi kurgana la dècada de 1950. D'acord amb la hipòtesi kurgana, les cultures de les estepes del calcolític del cinquè mil·lenni abans de Crist entre la mar Negra i el Volga parlaven PIE.

Cronologia de la hipòtesi kurgana:

• 4500 - 4000: Primer PIE: Cultures de Sredny Stog, Dnieper-Donets i Samara, domesticació del cavall.
• 4000 - 3500: La cultura Yamna (prototipus de casa kurgana) surt de l'estepa i cultura Maykop al nord del Caucas.

Els models indohitites postulen la separació del protoanatoli abans d'aquest període.

• 3500 - 3000: PIE mitjà. La cultura yamna arriba al seu zènit: representa la societat protoindoeuropea clàssic reconstruida, amb ídols de pedra, carros primitius de dues rodes, practica sobretot de la ramaderia, però també amb assentaments permanents i fortins dalt de pujols, es mantenien amb l'agricultura i la pesca, vora els rius. El contacte de la cultura yamna amb les darreres cultures del neolític europeu té com a resultat les cultures "kurganitzades" de l'àmfora globular i de Baden. La cultura Maykop mostra els indicis més antics de la primera edat del bronze, i les armes i els estris de bronze arriben al territori yamna. Probable satematització primerenca.
• 3000 - 2500: Darrer PIE. La cultura yamna s'escampa per tota l'estepa del Pont. La cultura de la ceràmica cordonada s'estén des del Rin fins al Volga i correspon a la darrera etapa de la unitat indoeuropea, la vasta àrea "kurganitzada" es desfà en diverses llengües i cultures independents, però encara existeix el contacte i doncs és possible la difusió de la tecnologia i dels préstecs entre els grups (amb l'excepció de les branques anatòlia i tocària, ja aïllades d'aquests processos). La divisió centum-satem possiblement ha començat a produir-se, però la tendència fonètica a la satemització roman activa.
• 2500 - 2000: L'aparició dels dialectes documentats en les protollengües ha fet la seva tasca. Els parlants del protogrec viuen als Balcans, els parlants del protoindoiranià al nord del Caspi en la cultura Sintasha-Petrovka, i la seva gent probablement parla diversos dialectes centum. Els parlants del protobaltoeslau (o, si no, les comunitats protoeslaves i protobàltiques en gran contacte) apareixen al nord-est d'Europa. Les mòmies de Tarim pot ser que corresponguin als prototocaris.
• 2000 - 1500: Invenció del carro, que porta a la separació i la ràpida expansió dels iranians i dels indoaris des de la cultura d'Androvo el complex arqueològic Bactria-Margiana per una gran part de l'Àsia Central, el nord de l'Índia, Iran i l'Anatòlia oriental. El protoanatoli es divideix en hitita i luvi. La preprotocèltica cultura Unetice té una indústria metalúrgica activa (Nebra skydisk).
• 1500 - 1000: L'edat del bronze nòrdica desenvolupa el (pre-)protogermànic, i les cultures (pre-)protocèltiques dels Camps d'urnes i de Hallstatt apareixen a l'Europa Central i introdueixen l'edat del ferro. Migració protoitàlica a la península Itàlica. Redacció del Rigveda i ascens de la civilització vèdica a Punjab. Florida i decadència de l'imperi hitita. La civilització micena dóna lloc a l'edat obscura grega.
• 1000 - 500 aC: les llengües cèltiques s'estenen per Europa central i occidental. El nord d'Europa entra en l'edat del ferro preromana, l'etapa de formació del protogermànic. Homer comença la literatura grega i la primera Antiguitat clàssica. La civilització vèdica produeix els Mahajanapadas. Zoroastre compon el Gathas; ascens de l'imperi aquemènida, que reemplaça els elamites i Babilònia. Els escites substutueixen els cimmerians (cultura Srubna) a l'estepa del Pont. Els armenis succeeixen a la cultura Urartu. Separació del protoitàlic en osc-umbre i llatí-falisc, i fundació de Roma. Gènesi dels alfabets grec i itàlic antic. Diferents llengües paleobalcàniques es parlen al sud d'Europa. Les llengües anatòlies pateixen l'extinció.

La força de la hipotesi kurgana rau en el fet que part del mode de difusió que proposa (conquesta militar per genets) va d'acord amb les informes dels historiadors sobre l'expansió dels primitius pobles grec i indoaris.

La hipòtesi anatòlia

Article principal: Hipotesi anatòlia

Colin Renfrew el 1987 suggerí una relació entre la difusió de les llengües indoeuropees i la revolució neolítica, que es difongué pacificament per Europa des d'Àsia Menor (Anatòlia) des de vers el 7000 aC amb l'avanç de l'agricultura (ona d'avanç). D'acord amb això, tots els habitants de l'Europa neolitica haurien parlat llengües indoeuropees, i les migracions kurganes en el cas més favorable haurien reemplaçat uns dialectes indoeuropeus per uns altres dialectes de la mateixa família.

D'acord amb Renfrew, la difusió de l'indoeuropeu passà del "preprotoindoeuropeu" en el 6500 al PIE arcaic en el 5000 aC, amb el desenvolupament històric de les famílies indoeuropees des del 3000 aC procedent del "PIE balcànic".

La principal força de la hipòtesi de l'agricultura es troba en la relació que estableix entre la difusió de les llengües indoeuropees amb un esdeveniment conegut gràcies a l'arqueologia que versemblantment implicà uns canvis de població majors: la difusió de l'agricultura (tot i que segueix discutint-se la validesa de recolzar una teoria lingüística en indicis arqueològics).

Mentre la teoria anatòlia obtingué un ràpid suport quan es proposà per primera vegada, ara la comunitat de lingüistes en general la rebutja. Encara que la difusió de l'agricultura indiscutiblement constituí un esdeveniment important, la majoria no troba cap motiu per a relacionar-la amb els indoeuropeus en particular, des del moment que la periodificació de la ramaderia proporciona millors reconstruccions que la de l'agricultura. La comunitat de lingüistes més aviat considera que les proves lingüístiques indiquen una data més moderna per al protoindoeuropeu que la que estableix la teoria anatòlia.

Altres hipòtesis

Tamaz Gamkrelidze i Vyacheslav V. Ivanov en el 1984 situaren la pàtria original de l'indoeuropeu al llac Urmia. Suggeriren que Armènia es trobava al bressol de l'indoeuropeu mentre que altres llengües indoeuropees abandonaren la pàtria i emigraren per un camí que els menà per la costa oriental de la mar Càspia fins a l'estepa septentrional de la mar Negra. Aquesta ruta migratòria presumptament explica l'existència del tocari, i els contactes primerencs acceptats entre les llengües indoeuropees i les uràliques. Gamkrelidze i Ivanov també són els autors de la teoria glotal.[1]

De vegades s'anuncia una teoria de l'origen indi, sobretot obra d'autors indis, que veu en la civilització del vall de l'Indus el lloc d'origen del protoindoeuropeu o del protoindoiranià. Diversos grups nacionalistes europeus en els segles XIX i XX plantejaren altres teories, que solien situar el protoindoeuropeu en el país de cadascun dels autors. Per exemple, un lloc que es suggerí per a la protollengua al nord d'Europa s'acabà emprant per justificar la tesi del caràcter "ari" del poble germànic. Per a una versió moderna de la hipòtesi de l'origen europeu del PIE vegeu la teoria de la continuïtat des del paleolític (proposada per teòrics italians) que fa procedir l'indoeuropeu de les cultures europees del paleolític

Algú ha plantejat la teoria del diluvi de la mar Negra que posa l'origen de la mar d'Asov, vers [[5600 aC), com a causa de l'expansió indoeuropea. Aquest esdeveniment es produí clarament encara dins el neolític i prou massa prest perquè lligui amb les dades arqueològiques kurganes. Un hom encara pot imaginar-s'ho com un esdeveniment produït en el remot temps passat de la cultura de Srnedy Stog, amb la gent que vivia a la terra ara situada sota la mar d'Asov com a possibles protoindoeuropeus.

Etiquetas: vàlid, per, a, CUC, LLATÍ, i, GREC

Si voleu trobar recusos de Llatí i CUC o qualsevol altra assignatura podeu visitar la pàgina http://cefirelda.infoville.net/seccion.asp?idseccion=2187.

Hi ha coses molt interesants: unitats didàctques amb activitats i exercicis d'avaluació. LA MAJORIA DE LES COSES ESTAN EN CASTELLÀ.